95 anys de la creació del Servei Meteorològic de Catalunya (1921) i 20 anys de la seva recuperació (1996)

 

— PUBLICADA EL 23/12/2016 —

El Servei Meteorològic de Catalunya va ser creat per la Mancomunitat de Catalunya el 1921 i refundat pel Govern de la Generalitat dins el Departament de Medi Ambient el 1996. Fa 95 anys del seu naixement i 20 anys de la seva renaixença.

El pes d’una guerra civil no va aconseguir anul·lar la seva activitat, encara que va minvar clarament els recursos tècnics i humans. Amb gairebé la totalitat dels seus treballadors cridats a files, l’any  1937  el Servei Meteorològic de Catalunya va publicar un interessant escrit sobre les inundacions d’octubre de 1937 a l’Alt Pirineu.

Fig01-Cronologia-logos-SMC-19212016

Figura 1: Evolució dels logos del Servei Meteorològic de Catalunya des de 1921 fins a l’actualitat.

El pes de la dictadura franquista, però, va ser insuportable. La institució va ser suprimida, el seu arxiu espoliat i el seu instrumental destruït.  S’estroncava una organització que tot just arribava a la seva majoria d’edat, però que tot i la seva joventut havia aconseguit importants fites dins la meteorologia internacional: la invenció del pluviògraf d’intensitats, les estacions de muntanya (Turó de l’Home i Montserrat) per tal de contribuir a la recerca del Segon Any Polar Internacional, l’Atles Internacional de Núvols i dels Estats del Cel, les 69 Notes d’Estudi, la primera xarxa fenològica de l’estat, les primeres locucions de la previsió meteorològica per ràdio a la península Ibèrica, les campanyes en vaixell per la costa catalana o amb avió per l’aire, els sondatges atmosfèrics per a l’aviació, els estudis climàtics i tantes altres iniciatives que havien estat trencadores i tècnicament punteres.

L’any 1975 va morir el dictador. Al 1977 es van celebrar les primeres eleccions democràtiques i al 1978 va tenir lloc el referèndum de la Constitució espanyola. Passats els anys de foscor i repressió, va tornar la democràcia.

 

  • Les primeres passes després de la dictadura

La consciència de la importància del coneixement de la meteorologia i el clima a Catalunya van fer que l’Estatut d’Autonomia de l’any 1979 en el seu article 9 establís que el Servei Meteorològic de Catalunya era competència exclusiva de la Generalitat. De fet era l’únic organisme concret que hi apareixia amb el seu nom.

La societat s’enfrontava a nous reptes i la necessitat d’accés a la informació era una demanda creixent. Calien més dades, més ràpid i de més qualitat. La meteorologia estatal havia estat gestionada pel Servicio Meteorológico Nacional, depenent del Ministerio del Aire fins l’any 1973. L’Instituto Nacional de Meteorología recentment creat mantenia les formes de fer de l’organisme anterior, així que resultava molt difícil obtenir dades i la informació bàsica no es servia amb l’agilitat requerida.

El novembre de 1982 van tenir lloc els importants aiguats de la conca del Segre; el poble de Pont de Bar desapareixia sota la muntanya esllavissada. La meteorologia catalana tenia unes necessitats específiques a les quals no es donava una resposta adequada. El llavors president Jordi Pujol i el conseller d’Obres Públiques, Xavier Bigatà, van reclamar la creació del Servei Meteorològic de Catalunya, sense cap resposta per part de Madrid.

El mes de gener de 1984 TV3 va començar les emissions del Telenotícies, amb l’Antoni Castejón presentant l’espai d’El Temps. Amb les seves intervencions es recuperava un vocabulari propi, recollit l’any 1948 pel doctor Fontserè –qui havia estat director del primer Servei Meteorològic de Catalunya-. L’ús del croma i l’oferiment d’animació d’imatges del satèl·lit Meteosat era una cosa mai vista a la resta de l’Estat. La popularitat de l’espai El Temps de TV3 va posar de relleu la importància de la informació meteorològica per a la societat catalana i els seus presentadors van esdevenir estrelles de la televisió.

Lentament la meteorologia catalana es despertava de la llarga nit de l’exili de l’oblit,  però calia un organisme de caire científic que tornés a donar consistència als estudis meteorològics i climatològics sobre Catalunya des de Catalunya i el llavors Instituto Nacional de Meteorología no responia a aquesta demanda.

A través de la Llei 22/1983, de 21 de novembre, de protecció de l’ambient atmosfèric, es va establir a Catalunya la Xarxa de Vigilància i Previsió de la Contaminació Atmosfèrica (XVPCA), dins del Servei de Protecció de l’Ambient Atmosfèric, adscrit a la direcció General de Medi Ambient del Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Aquesta xarxa disposava dels sistemes de mesura de contaminants atmosfèrics i d’equips de mesura de les condicions meteorològiques (article 12).

L’any 1991 es va aprovar la Llei 4/1991, de 22 de març, de creació del Departament de Medi Ambient, desenvolupada pel  Decret 67/1991, de 8 d’abril. L’XVPCA en va passar a formar part. La previsió del temps era una tasca habitual per poder fer avisos d’episodis de contaminació, així que el naixement en el seu sí d’un servei de meteorologia va ser un procés del tot natural.

La reestructuració del Departament de Medi Ambient va permetre crear la Subdirecció General de Qualitat de l’Aire i Meteorologia dividida en dos serveis: el de Vigilància i Control de l’Aire i el de Meteorologia.

 

  • La restauració de la institució

Amb el decret 272/1996 de 23 de juliol, el Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya va crear el Servei de Meteorologia de Catalunya com a òrgan administratiu adscrit a la Subdirecció General de Qualitat de l’Aire i Meteorologia, que depenia de la Direcció General de Qualitat Ambiental del  Departament de Medi Ambient (article 11). Després de 57 anys d’interrupció, la meteorologia catalana científica institucional tornava a caminar.

La llavor inicial la van conformar el subdirector, Oriol Puig, amb els tècnics Jordi Cunillera i Eliseu Vilaclara, que provenien del Servei de Protecció de l’Ambient Atmosfèric, així com  l’administrativa Mariona Carreras. Les oficines es trobaven a la quarta planta de l’edifici situat a l’Avinguda Diagonal núm. 523-525, de Barcelona.

A finals d’any es va incorporar Anna Rius i al llarg del 1997 van entrar Mar Pla, Joan Bech i Xavier de Yzaguirre. El Dr. Àngel Redaño va ser nomenat cap de Servei. Abdel Sairouni, Jordi Morè, Santi Segalà, Ariadna Heinz i Toni Mestres van començar a treballar durant el 1998 i a l’any següent s’hi van afegir Montserrat Busto, Meritxell Pagès, Jesús Pernas i Francesc Bonet.

Fig02-Txell Pagès, Santi Segalà i Joan Bech a la Sala de Prediccio

Figura 2: Meritxell Pagès, Santi Segalà i Joan Bech treballant a la sala de predicció del Servei de Meteorologia de Catalunya.

La plantilla va seguir creixent al llarg de l’any 2000 amb Aleix Andrés, Xènia del Amo, Mònica Herrero, Anna Miró, Jordi Mateo, Clara Brucet i Joan Biarge. La marxa del Dr. Redaño va fer que l’any 2001 es nomenés Sergi Paricio nou cap de Servei. El mateix any es van incorporar Antonio Gàzquez i Juan Carlos Peña, i en els primers mesos del 2002, Jordi Toda i Nicolau Pineda.

Fig03-Oficina del Servei de Meteorologia de Catalunya al Departament de Medi Ambient

Figura 3: Oficina del Servei de Meteorologia de Catalunya. Jordi Cunillera al despatx i Francesc Bonet caminant al darrera. A la següent taula, d’esquenes, es troba Anna Rius i a les taules del fons Montserrat Busto i Jesús Pernas. Xènia del Amo surt parcialment a l’angle inferior dret.

Des de la Universitat de Barcelona es va gaudir de la col·laboració de José Vidal (des del 98 fins l’any 2000) per desenvolupar un sistema d’ingestió i monitorització d’informació meteorològica i de Toni Aniento per elaborar un programari que permetés millorar el coneixement dels vents (durant el 2000 i el 2001).

Des del primer dia, la tasca principal va consistir en oferir tota la informació meteorològica en obert, via web, sense restriccions. Durant el primer any de vida del Servei de Meteorologia de Catalunya es van instal·lar un total de 35 estacions meteorològiques automàtiques distribuïdes per tot el territori que actualitzaven les dades cada hora; al llarg de l’any 1998 se n’inaugurarien 13 més i durant el següent any se’n van estrenar quatre de noves. Al 1999 també es va començar la predicció operativa continuada, 7 dies a la setmana i 365 dies l’any.

Fig04-Mapa-predicció-octubre99

Figura 4: Mapa de símbols de la previsió meteorològica del 26 d’octubre de 1999.

 

  • Altres actuacions

La voluntat era tan ferma que a través de la Resolució 184/V, de 17 d’octubre de 1996, el Parlament de Catalunya va instar al Govern de l’Estat la transferència a la Generalitat del Servei Meteorològic estatal que operava a Catalunya.

El Dia Meteorològic Mundial de 1997 es va presentar l’Atles Climàtic de Catalunya, fruit de la col·laboració entre el Servei Meteorològic de Catalunya, la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona i l’Institut Cartogràfic de Catalunya.

Fig05-Atles-Climàtic-Cat

Figura 5: Mapa de precipitació mitjana anual (mm) a Catalunya de l’Atles Climàtic de Catalunya (Període de referència 1961-1990).

La publicació del Llibre Blanc del Servei de Meteorologia de Catalunya, l’any 1998, va posar de relleu l’ampli ventall d’institucions, persones i col·lectius estretament vinculats al món de la meteorologia a Catalunya. El primer Servei Meteorològic de Catalunya havia desaparegut l’any 1939, però la seva herència s’havia mantingut, dispersa i atomitzada, gràcies a una munió d’esforços més o menys organitzats. Calia perfilar el paper present i futur del Servei de Meteorologia de Catalunya, cridat a ser el referent meteorològic del nostre país.

Fig06-Llibre-blanc-del-S-de-M-de-C

Figura 6: portada del Llibre blanc del Servei de Meteorologia de Catalunya.

El mateix any es va iniciar el llançament manual del radiosondatge diari del migdia des del sostre de la Facultat de Físiques de la Universitat Barcelona. A partir de 1999 ja es faria de forma regular tant al migdia com a mitjanit.

Fig07-Radiosondatge

Figura 7: L’Abdel Sairouni i el José Vidal realitzant el radiosondatge diari des de la Facultat de Física de la UB.

 

  • El primer radar meteorològic català

La Universitat de Barcelona necessitava imatges de radar meteorològic de l’Instituto Nacional de Meteorología per als estudis de precipitació intensa de la Càtedra de Física de l’Aire. Les converses van allargar-se un any i mig, amb un resultat negatiu.

La proposta d’instal·lació d’un radar experimental de l’empresa Kavouras va brindar l’oportunitat de fer realitat el projecte. A banda, TV3 podria oferir les imatges del radar en els seus informatius i el futur Servei Meteorològic de Catalunya realitzar tasques de vigilància meteorològica i distribuir les imatges a través del seu web. La Universitat de Barcelona va aconseguir una subvenció finançada per la UE i la Generalitat de Catalunya, mentre que la instal·lació es va dur a terme gràcies a un conveni de col·laboració entre l’Ajuntament de Vallirana, TV3 i la Universitat de Barcelona.

L’any 1996 es va inaugurar el radar de Vallirana i les seves imatges van fer-se habituals l’espai El Temps de TV3 i al web del Servei de Meteorologia de Catalunya.

Amb el posterior desplegament de la xarxa de radars del Servei de Meteorologia de Catalunya -realitzat seguint les directrius de l’estudi realitzat des de la Càtedra del Departament de Teoria del Senyal i Comunicacions de la Universitat Politècnica de Catalunya- la propietat del radar passaria a mans del Servei de Meteorologia de Catalunya. D’aquesta forma s’optimitzaven les complexes tasques de gestió i manteniment.

 

  • La recuperació del nom original

L’instrumental meteorològic anava augmentant, així com també el nombre de treballadors necessaris per tal de cobrir tots els torns de predicció meteorològica i per assegurar el correcte funcionament de totes les xarxes de mesura. La institució s’anava fent gran.

Amb l’aprovació de la Llei 15/2001, de 14 de novembre, de Meteorologia, es va restablir el nom exacte de l’antic organisme. El ja Servei Meteorològic de Catalunya es transformà durant l’any següent en una empresa pública i els treballadors van passar a estar regulats pel règim laboral. A la primavera del 2003 les oficines van traslladar-se al modern espai del carrer Berlín, 38-46, de Barcelona, a la 4a planta.

La creació del Servei de Meteorologia de Catalunya va obeir a una necessitat, però també a un determinat projecte de país. Des de la seva refundació els seus tècnics han treballat per preveure, descriure i conèixer millor els fenòmens meteorològics que ens defineixen i el clima que ens modula, sempre generant informació en obert, al servei de la població. Tenen ben present que formen part d’una institució històrica que va assumir el projecte d’un lúcid Eduard Fontserè i que va comptar amb el suport incondicional de Rafel Patxot.

Si haguéssim viscut en un país sense dictadura ni repressió franquista, hauríem arribat als núvols.

Data d'actualització: 12.03.2018