5è Informe de l’IPCC (IPCC-AR5)

 

— PUBLICADA EL 28/10/2013 —

A finals del mes de setembre a Estocolm (Suècia) es va presentar i aprovar la Base Científica de l’últim informe del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic de les Nacions Unides (GIECC o IPCC, en les seves sigles en anglès, Integovernmental Panel on Climate Change).

L’IPCC és l’organisme encarregat d’analitzar a nivell mundial, de forma exhaustiva, objectiva, oberta i transparent, la informació científica, tècnica i socioeconòmica rellevant per entendre els elements científics del risc que suposa el canvi climàtic provocat per les activitats humanes, les seves possibles repercussions i les possibilitats d”adaptació i atenuació del mateix. Les anàlisis i conclusions d’aquest grup d’experts internacional es redacten en un informe que s’elabora aproximadament cada set anys i que consta de tres parts o grups de treball:

  1. La Base Científica
  2. Impactes, Adaptació i Vulnerabilitat
  3. Mitigació del Canvi Climàtic

Des de la primera edició fins a l’última, a la primera part d’aquest informe l’IPCC ha intentat respondre, de la manera més completa possible i amb els coneixements del moment,  les següents tres preguntes bàsiques:

  1. Com ha canviat el sistema climàtic? (Canvis observats)
  2. Quina és la influència de la humanitat en el Canvi Climàtic? (Influència humana)
  3. Com s’espera que el sistema climàtic canviï en el futur? (Projeccions)

Tot seguit es resumeixen les principals conclusions de la primera part de l’IPCC-AR5, les quals estan resumides en el document de síntesi per als responsables polítics (informe, en anglès) que es va aprovar i publicar a la reunió d’Estocolm:

 

  • Canvis observats

L’escalfament del sistema climàtic és inequívoc. És a dir, és una evidència l’existència del qual científicament no es pot refusar. Molts dels canvis observats des dels anys 50 del segle passat no tenen cap precedent en l’últim mil·lenni.

La precipitació ha augmentat des de 1901 (confiança mitjana), però sobretot des de 1951 (elevada confiança) sobre les àrees terrestres de latituds mitjanes de  l’Hemisferi Nord. La freqüència i la intensitat de les precipitacions torrencials ha augmentat probablement a l’Amèrica del Nord i Europa.

Els oceans han absorbit més del 90% de l”excés de calor de la Terra del 1971 fins al 2010, explicant així el que erròniament s’ha descrit com una desacceleració de l”escalfament des del 2000. Aquest fet està afectant els corrents marins i fent que l”aigua s”expandeixi, contribuint a l”augment global del nivell del mar.

Els dos principals contribuents a l’augment del nivell global del mar són la fosa de les glaceres i l’escalfament de les aigües marines, que s”expandeixen a mesura que s”escalfen. Els oceans  també han absorbit al voltant del 30% del CO2 que hem alliberat a l”atmosfera, i això és el que ha causat l”augment de la seva acidesa, reduint-se el pH en un 0,1 per un augment del 26% de la concentració de l’hidrogen a l’aigua del mar des de la Revolució Industrial.

La velocitat amb la qual la capa de gel de Grenlàndia s”està fonent ha augmentat considerablement: 237 Gigatones (Gt) de gel es perden cada any des del 2002 fins al 2011, enfront dels 37 Gt per any del període 1992-2001. Mentrestant, l”Antàrtida va perdre 162 Gt de gel per any des del 2002 fins al 2011, davant les 33 Gt anuals del període 1992-2001.

Els models climàtics utilitzats en l’IPCC-AR5 han millorat des de l’IPCC-AR4 (2007). Reprodueixen correctament els patrons de temperatura superficial a escala continental i les tendències observades durant moltes dècades, com ara el refredament posterior que provoquen les grans erupcions volcàniques o el ràpid escalfament observat des de mitjans del segle XX.

 

  • Influència humana

La influència humana ha estat detectada en l”escalfament de l”atmosfera i els oceans, en els canvis del cicle global de l”aigua, en la reducció de les cobertures de neu i gel, en l”augment global del nivell mitjà del mar, i en els canvis d’alguns extrems climàtics. Des de mitjans del segle XX l’acció de l’home ha estat la causa dominant de l’escalfament observat.

Les concentracions atmosfèriques de gasos amb efecte d’hivernacle (diòxid de carboni, CO2, metà, CH4 i òxid nitrós, N2O) s’han incrementat fins a nivells sense precedents en almenys els últims 800.000 anys. Les concentracions de CO2 han augmentat un 40% des de l”era preindustrial, principalment per les emissions de combustibles fòssils i en segon lloc per les emissions netes de canvi d”usos del sòl.

 

  • Projeccions

L’IPCC-AR5 analitza un conjunt de quatre escenaris nous d’emissions (RCPs, Representative Concentration Pathways, o TRC Trajectòries Representatives de Concentracions) definits a l’any 2005, els quals substitueixen els anteriors escenaris d’emissions (SRES, Special Report on Emission Scenarios o IEEE, Informe Especial sobre Escenaris d’Emissions) definits a l’any 2000. Els escenaris RCP descriuen quatre futurs climàtics possibles amb diferents evolucions estimades de la quantitat de gasos amb efecte d’hivernacle que s’emetran a l’atmosfera durant aquest segle. Els quatre escenaris són RCP2.6, RCP4.5, RCP6 i RCP8.5, el nom dels quals té a veure amb el possible rang de valors de forçament radiatiu assolit a l”any 2100 (2,6; 4,5; 6,0 i 8,5 W/m2, respectivament).

Amb els nous escenaris RCP, l’IPCC-AR5 ha revisat a la baixa el límit inferior d”escalfament que s”espera una vegada s’hagi duplicat la concentració de CO2 a l”atmosfera respecte l’època preindustrial, però deixa sense canvis el límit superior d’escalfament de l’avaluació de l’IPCC-AR4 (2007).

Les contínues emissions de gasos amb efecte d’hivernacle causaran un major escalfament i  canvis en tots els components del sistema climàtic. La limitació d’aquests canvis requerirà una reducció substancial i sostinguda de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. El rang probable d’augment de la temperatura global de la Terra per a aquest segle és de 1,5-4,5 ºC una vegada que els nivells de CO2 a l”atmosfera siguin el doble (560 parts per milió, ppm) que els que hi havia a l’època preindustrial (280 ppm). Aquesta primavera, els nivells de CO2 es van situar per damunt de les 400 ppm.

Tot i que és gairebé segur que hi haurà més dies extremadament calorosos i menys d’extremadament freds, encara es produiran ocasionalment alguns hiverns extremadament freds.

Els canvis en el cicle global de l”aigua com a resposta al major escalfament global durant el segle XXI no seran uniformes. El contrast entre les regions humides i seques de la Terra seguirà augmentant, encara que amb algunes excepcions regionals. En general, les primeres seran cada cop més humides i les segones més seques i extenses. De la mateixa manera, el contrast entre les estacions humida i seca també es farà més pronunciat.

S”espera que les nevades augmentin a Grenlàndia i l”Antàrtida. A Grenlàndia, existeix una elevada confiança que l’augment de les nevades seria massa lent per compensar el major ritme de fosa gel. No obstant, aquest no seria el cas per a l”Antàrtida.

El nivell mitjà global del mar seguirà pujant durant el segle XXI, ja que tots els escenaris projecten una taxa d”augment que molt probablement excedirà l”observada durant el període 1971-2010. La coberta de gel marí de l”Àrtic és molt probable que segueixi reduint-se i sigui molt més prima durant el segle XXI. El volum global de les glaceres encarà disminuirà més.

Cal remarcar que des del primer informe de l’IPCC (FAR, 1990) la tendència general projectada del clima de la Terra s’ha mantingut constant. L’única diferència entre els informes ha estat el rang de variació projectada, però no el sentit. Els models climàtics podran millorar d’aquí a 10 anys, però no explicaran una història diferent a l’actual.

 

Data d'actualització: 20.02.2018