140 anys de la Gran Calorada de juliol de 1876

PUBLICADA EL 28/07/2016

Aquesta setmana es compleixen 140 anys de la Gran Calorada de juliol de 1876. Va ser l’onada de calor més important de tot el segle XIX a tota la península Ibèrica i gran part d’Europa, amb la particularitat que va tenir lloc en un context fred, a les acaballes de la Petita Edat del Gel. Posteriors onades de calor ocorregudes al llarg del segle XX i principis del present segle han superat els valors màxims assolits aleshores.

Descripció de l’episodi

L’onada de calor va començar pel sud de la península Ibèrica cap al 25 de juliol, arribant al seu punt àlgid entre el 28 i el 31 de juliol i s’allargà fins al 7 d’agost, sobretot per la part sud i central de la Península. Va estar caracteritzada per una situació de gran estabilitat atmosfèrica (que va permetre una elevada insolació) i vent en calma, fent que la temperatura màxima es disparés als llocs més càlids de la Península i l’interior del país. A la costa mediterrània el màxim va tenir lloc després d’un o dos dies de ponent abrasador.

El 28 de juliol de 1876 van registrar-se 40,0 °C a Tortosa. Tot i que pot semblar una temperatura gens excepcional, no és un valor que s’assoleixi cada estiu a Catalunya (actualment a dos de cada tres estius es registra en algun punt del país i en dies aïllats un valor superior o igual als 40 °C), i menys en el context del segle XIX.

Cal esmentar que l’any 1876 només es feien observacions de manera oficial a la ciutat de Barcelona (on es van assolir 36,2 °C el 28 de juliol de 1876) fet que dificulta trobar registres previs de 40 °C. De manera particular, només en algunes ciutats importants del país es feien mesures instrumentals a títol particular a càrrec d’alguns òptics, metges o a la seu d’algun diari, com Tortosa, Reus, Girona o Tarragona, entre d’altres. Així doncs, s’ha fet una cerca en diferents arxius de premsa històrica digitalitzada de l’època de Catalunya i de l’estat espanyol (Premsa Digitalitzada de la Xarxa Arxius Comarcals de Catalunya, Hemeroteca Digital de l’Ajuntament de Tarragona, Hemeroteca Digital de l’Ajuntament de Girona, Hemeroteca Digital de la Biblioteca Nacional de España) per a trobar alguns valors de referència més. Tan sols s’han considerat els valors coherents amb la situació sinòptica de la calorada de juliol de 1876 i congruents amb els assolits en posteriors onades de calor succeïdes per a les quals es té una cobertura territorial de dades molt més àmplia.

A continuació es mostra un llistat de la temperatura màxima assolida durant el mes de juliol de 1876 a diferents punts de Catalunya (en són poquets), així com altres valors de la resta de la península Ibèrica i del sud de França. S’ha de comentar que en la majoria d’estacions meteorològiques oficials d’aquella època els termòmetres de màxima i mínima es trobaven dins d’un abric meteorològic obert del tipus Montsouris, diferent de l’estàndard actual tancat del tipus Stevenson. Tot i que els abrics oberts permeten la ventilació dels termòmetres continguts dins d’ells, no els protegeixen de la radiació solar reflectida pel terra. Aquest fet provoca un sobreescalfament de l’aire dins de l’abric, i per tant, l’enregistrament de valors màxims de temperatura més elevats que els reals.

Segons un estudi elaborat per Brunet et al. (2004), als observatoris meteorològics de Múrcia i la Corunya durant la primavera i l’estiu del 2003, es va veure que aquests abrics meteorològics produeixen una sobreestimació dels valors màxims de temperatura en els mesos de màxima insolació propers als 2 °C.

Per aquest motiu, a la gran majoria de valors màxims instrumentals assolits a la península Ibèrica l’any 1876 i que es presenten en la següent taula, s’hi ha aplicat una reducció de 2 °C. Així, els valors de temperatura recopilats són comparables amb les dades que aproximadament des del primer terç del segle XX s’està mesurant amb els abrics meteorològics estàndards del tipus Stevenson a tota la península Ibèrica.

Calorades posteriors han superat de llarg la majoria dels registres del juliol de 1876 als observatoris catalans, com ara les de juliol de 1982 i 2015 o agost del 2010. O també les de juliol de 1967, 1969, 1971, 1976, 1978, 1983, 1994, 1996 i 2006 o agost de 1923, 1946, 1981, 1987, 1991, 2003 i 2012, entre d’altres.

El mateix fet s’observa a la resta d’observatoris de la península Ibèrica i del sud de França, encara que les calorades no són coincidents del tot amb les de Catalunya a causa de la complexa orografia i disposició dels principals relleus de la península Ibèrica. Pel mateix motiu, les grans calorades al centre i oest de la Península no tenen lloc el mateix dia o any que les de la meitat oriental i sobretot les de la costa mediterrània.

La calorada a Catalunya va estar molt concentrada els últims dies del mes de juliol de 1876, com marca l’evolució diària de la temperatura màxima (TX) i mínima (TN) a l’observatori del carrer de Zurbano de la ciutat de Barcelona. El vent de ponent va produir una punta de calor el dia 28 de juliol, assolint-se un valor màxim de 36,2 °C (rècord de temperatura màxima a Barcelona de tot el segle XIX). La resta de dies, la marinada va aconseguir frenar la temperatura màxima. Pel que fa a la mínima, aquesta va estar propera als 25,0 °C els dies 28 i 29. No es tenen valors tan detallats de cap altra localitat catalana, però tenint en compte l’elevada temperatura assolida a Tortosa, segurament en els punts climàticament més càlids de les Terres de Ponent i de la Catalunya central es deuria arribar puntualment als 42 °C.

Al centre de la península Ibèrica i sobretot a la seva meitat occidental la calorada va ser més intensa que a Catalunya, amb valors màxims de temperatura propers o superiors als 40 °C a Madrid, Sevilla o Còrdova durant molts dies seguits. A França, París va registrar 17 dies consecutius amb una temperatura màxima superior als 30 °C, assolint-se un valor màxim de 36,2 °C.

Situació sinòptica

Durant aquells dies de juliol de 1876 una bombolla d’aire molt càlid d’origen saharià va afectar gran part de la península Ibèrica i la zona sud-occidental d’Europa amb temperatures a 850 hPa que van arribar als 30 °C sobre la vertical del mar d’Alboran, 28 °C a Andalusia, 26 °C al centre de la península Ibèrica, 24 °C al País Valencià, 22 °C a la vall de l’Ebre, 21 °C als Pirineus i 20 °C als Alps entre el 28 i 31 de juliol de 1876. L’entrada d’aquesta massa tan càlida es va veure afavorida per un flux de vent del sud-oest, sobretot a nivells mitjans i alts de la troposfera, provocat per una important dorsal a 500 hPa situada entre el nord d’Àfrica i l’Europa central. En els següents mapes es mostren les reanàlisis del 20CRP (NCAR-NCEP, EUA) per als dies 28/07/1876 i 30/07/1876 a les 18UTC dels camps d’alçada geopotencial i temperatura a 500 hPa (imatge superior) i a 850 hPa (imatge central), així com els camps de pressió al nivell de mar en superfície i de temperatura a 2 m (imatge inferior).

La calorada de juliol de 1876 va comportar una important anomalia tèrmica a 850 hPa a gran part de l’Europa atlàntica (en menor mesura a la península Ibèrica), així com una important anomalia positiva de l’alçada geopotencial a 850 hPa sobre les illes Britàniques. Es van assolir valors mensuals mitjans de la temperatura a 850hPa de més de 2 ºC per sobre de la mitjana climàtica del període 1851-2014 sobre la vertical del Pirineu, de 2.5 ºC per sobre de la mitjana al sud-oest de la península Ibèrica i de més de 4 ºC per sobre al nord de França. El camp mitjà de l’alçada geopotencial a 500 hPa mostra un clar domini de les altes pressions sobre França. Aquesta situació implica una elevada estabilitat atmosfèrica i vent en calma. S’afavoreix així la presència de cel serè a l’estiu i una important insolació a les capes baixes de la troposfera, amb l’assoliment en superfície de valors elevats de la temperatura. Aquest patró també comporta que les masses d’aire càlid saharià puguin penetrar cap a la península Ibèrica i a Europa amb més facilitat. Aquesta configuració mitjana representa un enfortiment de la dorsal anticiclònica que climàticament domina la circulació atmosfèrica durant l’estiu al sud-est d’Europa.

A continuació es mostren les reanàlisis del 20CRP dels camps mitjans mensuals de l’alçada geopotencial i la temperatura a 850 hPa per als valors mitjans de tots els juliols (1851-2014, imatge superior), valors mitjans de juliol de 1876 (imatge central) i les anomalies de juliol de 1876 respecte de la mitjana climàtica del període 1851-2014:

Impactes produïts

A la premsa de l’època es va ressaltar l’excepcionalitat de la calorada viscuda, realment inusual per trobar-se a les acaballes del període fred conegut com la Petita Edat del Gel. Per ella també se sap que la gent dormia als balcons i als carrers per passar millor la calor de la nit, sobretot a l’interior de la Península, i que alguns obrers i gent del camp van patir cops mortals de calor per treballar massa estona a ple sol. Possiblement feia segles que no s’havia donat un episodi de calor tan intens, però a partir d’aquell moment la freqüència i durada de les calorades ha augmentat de manera significativa a Catalunya (més informació al BAIC).

Referències i enllaços d’interès

Brunet, M., M. Bañon, F. García, E. Aguilar, O. Saladié, J. Sigró, J. Asín, i D. López (2004): “Una aproximación experimental tendente a la minimización del sesgo artificial asociado al tipo de garita meteorológicaa través de la observación dual de la temperatura del aire”. En La Meteorología y el Clima Atlánticos, pp. 91-103. Publicaciones de la AME. Asociación Meteorológica Española / Ministerio de Medio Ambiente. ISBN: 84-8320-261-1. (Article sobre l’estudi de l’efecte en la mesura de la temperatura de l’aire segons si es fa amb els termòmetres instal·lats en un abric meteorològic tancat del tipus Stevenson o en un abric obert del tipus Montsouris).
Ibáñez Villanueva, J. (2012): “Estiu de 1876. Un estiu de rècord”, Barcelona: Històries del temps, 1871-1880. (Article sobre la calorada de 1876 a Catalunya, del Blog meteorològic de l’observador Quim Ibáñez Villanueva de Cerdanyola del Vallès – Can Coll. En aquest blog es comenten curiositats i episodis meteorològics històrics esdevinguts a la ciutat de Barcelona i a Catalunya, des del segle XVII fins a l’actualitat).
BAIC, Butlletí Anual d’Indicadors Climàtics (Apartat del web del Servei Meteorològic de Catalunya on es publica l’informe anual que té com a objectiu proporcionar, de manera regular i sistemàtica, una imatge del comportament del clima del país en el context de la variabilitat i el canvi climàtic).