200 anys de l’erupció del volcà Tambora, el precursor de “l’any sense estiu” (1815)
PUBLICADA EL 09/04/2015
El 10 d’abril es complirà el 200 aniversari de l’erupció del volcà Tambora localitzat a l’illa de Sumbawa, a Indonèsia. Es considera l’erupció volcànica més important i devastadora en època històrica, causant la mort directament o indirectament a més de 88.000 persones. El so de les explosions es deixaren sentir a més de 2.500 km de distància i un tsunami de moderada intensitat (onades de fins a 4 m) afectà les costes d’Indonèsia.
Però a part de les afectacions locals o regionals, l’erupció del Tambora és especialment coneguda pels efectes que va provocar sobre el clima global, fent que l’any posterior es conegui com “l’any sense estiu” a bona part d’Europa.
El vulcanisme i el clima
Les grans erupcions volcàniques són una coneguda font natural pertorbadora del clima a escala hemisfèrica o global. Però no totes les erupcions poden generar efectes climàtics i podríem dir que han de complir certs requisits:
- Gran magnitud: es tracta d’erupcions capaces d’emetre gran quantitat de material (gasos i cendres) a l’atmosfera i injectar-lo a l’estratosfera.
- Localització tropical: l’emplaçament de l’erupció és també cabdal. Aquelles que es localitzen a la franja equatorial tenen capacitat de modificar el clima global, mentre que les que tenen una localització a més latitud, només provoquen pertorbacions a l’hemisferi d’origen.
- Tipus de material emès: contràriament al que es creu, no són les cendres volcàniques les que provoquen efectes en el clima a gran escala, sinó els gasos que s’alliberen. D’aquests, el diòxid de sofre (SO2) és el més efectiu quan es transforma en aerosols sulfatats donat que té la capacitat de modificar el balanç radiatiu de la terra i augmentar-ne l’albedo. El resultat és l’escalfament de l’estratosfera i el refredament a la superfície, i és precisament aquest escalfament el que desencadena determinats forçament dinàmics, que tenen afectació sobre els patrons de circulació atmosfèrica de les latituds mitjanes.
L’erupció del Tambora va complir amb escreix aquests requisits i va afectar el clima global i també l’europeu. El més conegut varen ser les condicions anòmalament fredes de l’estiu de 1816, amb una anomalia freda de més de 2ºC a bona part del centre i oest d’Europa, especialment als mesos de juny i juliol. Aquest fet va provocar un retard en el creixement i fructificació de moltes plantes, amb les conseqüències evidents sobre la quantitat i qualitat de les collites. Es considera el darrer període de crisis de subsistència al món occidental (Luterbacher i Pfister, 2015).
La península Ibèrica i Catalunya no van restar pas exemptes dels efectes climàtics del Tambora (Prohom, 2003). Bona prova d’això és el relat que feu el naturalista i farmacèutic olotí Francesc Bolós (1773-1844) de l’insòlit estiu de 1816 a la comarca de la Garrotxa:
“Els mesos de maig i juny féu un fred irregular i plogué molt. Les segues no començaren fins al 10 de juliol. Els blats foren bastant abundants, i bons. Continuà la inconstància del temps durant els mesos de juliol i agost, i sols féu una mica de calor el mes de setembre, començant el dia 7 i continuant alguns dies. Es pot dir que no féu estiu, a l”extrem que les fruites no pogueren madurar per manca de calor. A mig octubre començar a fer un fred bastant fort, de manera que el blat de moro que estava molt endarrerit per la manca de calor no pogué acabar de madurar, i molt gelcuit per les gelades d”últims d”octubre. Aquesta irregularitat del temps fou quasi general. A França es feren també sentir els efectes dels eixuts. Acabà l”any amb temperatures cada dia més baixes.”[Francesc Bolós citat a Quintana, 1938]
La sèrie de temperatura de Barcelona, que ha estat rescatada i homogeneïtzada pel Servei Meteorològic de Catalunya, permet observar amb claredat l’efecte de l’estiu de 1816, el més fred des de que hi ha registres instrumentals, amb una anomalia de -4ºC respecte la mitjana 1961-1990.
En paral·lel amb el caràcter fred de la temperatura els mesos i anys posteriors a 1815 van estar marcats per les minses precipitacions a bona part de la península Ibèrica, que va quedar registrat amb un augment considerable del nombre de rogatives pro pluvia (cerimònies lligades al ritus catòlic per a la demanda de pluja durant períodes de sequera). Pel cas de Barcelona, s’han detectat anomalies de precipitació properes al 50% respecte la mitjana climàtica, és a dir, totals anuals que amb prou feines assoleixen els 400 mm.
El vulcanisme és doncs un element clau per a entendre la variabilitat natural del clima a escala global i regional, i és en primera plana actualment. Un estudi recent ha relacionat el recent hiatus o estancament en l’escalfament global amb la incidència de diverses erupcions volcàniques de moderada magnitud que s’han produït des de 2008 (Santer et al. 2015).
Referències
- Luterbacher J and Pfister C (2015): The year without a summer. Nature Geoscience, 8, 246-248.
- Prohom M (2003): Incidència de les grans erupcions volcàniques en el clima de la Península Ibèrica i Balears. Tesi doctoral inèdita. Universitat de Barcelona, Barcelona, 226 p. (http://www.tdx.cat/handle/10803/1951)
- Santer, BD et al. (2015): Observed multivariable signals of late 20th and early 21st century volcanic activity, Geophys. Res. Lett.,42, 500–509, doi:10.1002/2014GL062366
- Quintana, A (1938): Assaig sobre el clima d’Olot. Servei Meteorològic de Catalunya, Generalitat de Catalunya, Notes d’Estudi, 69, 3-88, Barcelona.