La meteorologia del setge de Barcelona: 1713-1714

PUBLICADA EL 08/09/2014

Enguany es compleix el Tricentenari de la desfeta de 1714 i de la fi del setge que va patir la ciutat de Barcelona des del 25 de juliol de 1713 fins a l’11 de setembre de 1714, durant la Guerra de Successió Espanyola. En motiu d’aquesta efemèride, el Servei Meteorològic de Catalunya vol sumar-se a la commemoració del Tricentenari relatant els trets meteorològics més destacats durant el setge a la ciutat.

Malauradament fa tres-cents anys a Catalunya no hi havia aparells meteorològics per mesurar les principals variables meteorològiques: pressió, precipitació i temperatura. Baròmetres, pluviòmetres i termòmetres, sí que feia dècades que s’havien inventat a Europa, però el seu ús a principis del segle XVIII era molt escàs i pràcticament només es feien mesures a unes poques ciutats d’Itàlia, Alemanya, Holanda, Regne Unit i França. A Catalunya els primers aparells meteorològics no es van començar a fer servir de manera sistemàtica i continuada fins a 1780, quan el Dr. Francesc Salvà i Campillo va començar a fer mesures meteorològiques al terrat de casa seva, al carrer Petritxol de Barcelona.

Malgrat tot, és possible la reconstrucció de la temperatura, la precipitació i la pressió atmosfèrica a nivell del mar, a escales mensual o estacional a partir de la combinació de diferents indicadors proxi o indirectes, i així poder tenir una idea de com era el clima d’Europa en el passat, abans de l’existència de dades instrumentals. Un indicador proxi climàtic (en anglès climate proxy indicator) és una variable no climàtica que està relacionada amb una altra variable climàtica i que es fa servir per a avaluar de forma indirecta aquesta segona. Per exemple, les anelles anuals de creixement dels arbres són un indicador proxi climàtic de la temperatura i la precipitació mitjanes anuals de l’indret on es troba un arbre. Així doncs, a partir d’aquestes fonts de dades, es pot fer una aproximació força fiable del context meteorològic del setge de la ciutat de Barcelona.

Font de dades

L’anàlisi de l’evolució de la meteorologia durant el setge a la ciutat de Barcelona s’ha dut a terme gràcies a l’anàlisi de les dades de diferents fonts. Així, les reconstruccions mensuals de pressió a nivell del mar s’han extret del treball de Luterbacher et al. (2002), les reconstruccions estacionals de temperatura han estat desenvolupades per Luterbacher et al. (2004) i Xoplaki et al. (2005) i la reconstrucció de la precipitació estacional, s’ha elaborat a partir del treball de Pauling et al. (2006). Les referències completes es poden consultar al final de l’article.

La meteorologia del setge

1. Temperatura

L’anàlisi de la temperatura s’ha realitzat a través dels mapes d’anomalies estacionals de temperatura des de l’estiu de 1713 fins a la tardor de 1714, prenent com a mitjana climàtica el període 1701-1800 (Figura 1).

Es pot observar una clara anomalia freda a gran part del continent europeu, inclosa la península Ibèrica, durant l’estiu de 1713. Aquest fet deuria afavorir l’inici del setge al no tenir aquell estiu una temperatura mitjana gaire elevada. Durant la tardor de 1713 es manté l’anomalia freda a gran part d’Europa i a tota la península Ibèrica. L’hivern de 1713-1714 va ser fred a Catalunya i a tot el sud del continent, mentre el nord va gaudir de temperatures més suaus que les habituals. Aquestes condicions més fredes de ben segur que no van ajudar gaire a la resistència de la ciutat i deurien comportar més penúries. L’ambient més fred que el normal va continuar durant la primavera de 1714. Quan el setge ja arribava a la seva fi, l’estiu de 1714 va ser més calorós que el normal, agreujant la resistència dels ciutadans de Barcelona després de molts mesos de setge. Aquesta anomalia càlida no va tenir continuïtat durant la tardor, que va ser normal a gairebé tot el continent, excepte al centre peninsular que va ser freda.

Figura 1. Mapes estacionals de l’anomalia de la temperatura entre l’estiu de 1713 i la tardor de 1714 a Europa, prenent com a període de referència el 1701-1800.
Figura 1. Mapes estacionals de l’anomalia de la temperatura entre l’estiu de 1713 i la tardor de 1714 a Europa, prenent com a període de referència el 1701-1800.

2. Precipitació

El comportament de la precipitació s’ha analitzat a través dels mapes d’anomalies estacionals de precipitació des de l’estiu de 1713 fins a la tardor de 1714, prenent com a mitjana climàtica el període 1701-1800 (Figura 2).

Es pot comprovar com la primera meitat del setge es va desenvolupar sota unes condicions més plujoses que les habituals a gran part de l’Europa occidental. Catalunya segueix el mateix patró amb un clar contrast amb la resta de la península Ibèrica, on les condicions van ser molt més eixutes -sobretot a Andalusia i a l’estiu-. Gràcies a aquest règim més plujós, els pous i els diferents dipòsits pluvials de la ciutat deurien tenir força aigua de boca, fet molt important per a poder resistir un setge. Aquest règim més plujós a Catalunya va afavorir que el 18 d’octubre de 1713 el Llobregat es desbordés per tot el seu delta inundant molts camps de conreu, però sense produir danys de consideració. Aquests episodis de pluja també haurien jugat a favor de la defensa de la ciutat, fent més complicades les tasques de l’exèrcit ocupant, dificultant l’obertura o manteniment de les seves trinxeres.

Per una altra part, cal destacar l’important anomalia seca que va patir gran part del continent durant l’hivern de 1713-1714, fet poc habitual. Aquesta anomalia seca està en consonància amb la gran anomalia càlida que va patir gairebé tota la meitat nord del continent en la mateixa estació.

Desafortunadament per als barcelonins el règim pluviomètric va canviar amb l’arribada de la primavera de 1714, prenent un caràcter sec que va allargar-se durant l’estiu de 1714. Si s’afegeix a aquest fet el temps càlid d’aquell estiu, com hem vist abans, és fàcil suposar l’empitjorament en les condicions sanitàries dels ciutadans ja al final del setge. Després de la desfeta, la tardor de 1714 torna a recuperar la normalitat de les precipitacions.

Figura 2. Mapes estacionals de l’anomalia de la precipitació entre l’estiu de 1713 i la tardor de 1714 a Europa, prenent com a període de referència el 1701-1800.
Figura 2. Mapes estacionals de l’anomalia de la precipitació entre l’estiu de 1713 i la tardor de 1714 a Europa, prenent com a període de referència el 1701-1800.

3. Pressió a nivell del mar

El comportament de la pressió al nivell del mar s’ha estudiat a través dels mapes mensuals que combinen la pressió al nivell del mar i les seves anomalies, des de juliol de 1713 fins a setembre de 1714 (Figura 3). Es continua prenent com a mitjana climàtica el període 1701-1800.

Es pot veure com en els mesos estiuencs de 1713 hi ha una clara anomalia negativa de pressió a gran part del sector occidental del continent amb anomalies positives de pressió a Escandinàvia, implicant doncs el pas d’un major nombre de borrasques amb els seus fronts associats. Aquesta configuració afavoreix la inestabilitat (més tempestes i precipitacions) i que les temperatures siguin més baixes que les habituals, tal i com mostraven les reconstruccions de precipitació i temperatura estacionals comentades anteriorment. Aquesta situació es va debilitant durant el mes de setembre de 1713, canviant de signe durant l’octubre. Al novembre es torna a un patró semblant al d’agost, però amb una marcada anomalia positiva de pressió a l’Europa de l’est, provocant un efecte de bloqueig de les depressions que afecten majoritàriament la meitat occidental del continent (Catalunya inclosa). Tot aquest període és més plujós que l’habitual, tal i com mostraven les reconstruccions estacionals de precipitació de la tardor de 1713.

Durant els mesos de l’hivern de 1713-1714 es dóna una clara anomalia positiva a gran part d’Europa, amb la presència d’altes pressions sobre l’Atlàntic (gener de 1714) i l’Europa Central (desembre de 1713 i febrer de 1714) que seria la causant de l’important anomalia seca que tingué lloc aquell hivern a gran part del centre i nord del continent, segons la reconstrucció estacional de precipitació. Aquesta configuració afavoreix la circulació de vents humits de component marítim sobre Catalunya i comporta un règim més plujós que l’habitual (en consonància amb la reconstrucció estacional de precipitació).

L’anomalia positiva de pressió continua durant el mes de març de 1714 a gran part del continent estenent la seva influència sobre Catalunya i provocant condicions més seques que les normals. Durant la resta de la primavera de 1714, el camp mitjà de pressió mostra una circulació del quadrant nord-oest poc propícia per a la precipitació a la costa catalana. Com a resultat, el règim pluviomètric va ser més eixut que l’habitual, tal com mostra la reconstrucció estacional de precipitació.

Finalment, el mesos d’estiu de 1714 mostren una anomalia positiva de pressió a la península Ibèrica i amb una circulació mitjana de vents de component sud, que va comportar l’anomalia càlida observada anteriorment segons la reconstrucció estacional de temperatura. El camp de pressió torna a les seves condicions normals un cop passat el setge.

Figura 3. Mapes mensuals de la pressió atmosfèrica a nivell de la superfície (isolínies) i anomalia respecte la mitjana (colors), entre juliol de 1713 i setembre de 1714 a Europa. Es pren com a període de referència el 1701-1800.
Figura 3. Mapes mensuals de la pressió atmosfèrica a nivell de la superfície (isolínies) i anomalia respecte la mitjana (colors), entre juliol de 1713 i setembre de 1714 a Europa. Es pren com a període de referència el 1701-1800.