Definició:

Suspensió a l’atmosfera de gotes d’aigua molt petites arran de terra que redueixen la visibilitat horitzontal sobre la superfície, o a una part, a menys d’1 km.
Les condicions per a la seva formació són dues: • l’evaporació abundant a la superfície del sòl
• la immobilitat relativa de l’aire (o escassa turbulència de l’aire).
Les dues condicions s’han de complir, de fet, quan augmenta l’evaporació a l’aire per l’escalfament solar o s’incrementa la velocitat del vent, desapareix la boira.
La freqüència i intensitat del fenomen té una estreta relació amb el relleu (fons de les valls o conques tancades), de manera que tot i la radiació solar, de vegades, no arriba a desaparèixer del tot en dies sencers, ni tan sols a les hores centrals del dia.
La constitució de la boira és idèntica a la dels núvols amb gotes d’aigua líquida. En realitat, es tracta d’un estrat en contacte amb el terra. A més a més, l’única diferència és el mecanisme i el lloc de formació.

Consells per a l’observació:

En els punts on hi hagi aparells per al mesurament de la humitat relativa, aquesta haurà de marcar valors pròxims al 100% en cas de boira.
En conjunt, la boira és blanquinosa, llevat de les regions industrials, on pot tenir una tonalitat grisosa o groguenca, per la presència afegida de fums o partícules en suspensió. Si la posició de l’observador és enlairada i pot veure que la capa de boira no té gaire gruix i per sobre la visibilitat és molt superior, cal anotar el fenomen igualment.
És molt important identificar els objectes o elements geogràfics coneguts que actuïn de referència i se situïn a una distància inferior a 10 km del lloc de l’observació, per ajudar a determinar la diferència entre la boira (menys d’1 km) i la boirina, els fums o la calitja (entre 1 i 10 km).
En certes circumstàncies, mirant-ho atentament, es poden veure les gotes d’aigua en suspensió.
No hi ha una època de l’any on sigui més freqüent l’observació de la boira, i està molt lligada a la geografia de l’indret des d’on s’observa, malgrat tot, la meitat freda de l’any és l’època més favorable. En el cas de boires marítimes, la primavera i la tardor són les èpoques més propícies.

Per saber-ne més:

D’acord amb els processos físics de generació, es distingeixen diversos tipus de boires:
Les boires de radiació. Es formen pel descens de la temperatura de l’aire en contacte amb la superfície que es troba més freda, per efecte de la pèrdua de calor per radiació nocturna. Són pròpies de nits clares i estables, formant-se una inversió tèrmica en superfície; la baixada de la temperatura produeix en primer lloc rosada o gelada i a continuació estrats de boira, en transmetre’s el fred a les capes baixes de l’aire. Tot i que la formació requereix estabilitat atmosfèrica, és necessària la presència de vent feble, entre 3 i 10 km/h, que agiti lleugerament l’aire i afavoreixi la mescla, per difusió turbulenta, amb les capes immediatament superiors.
Les boires d’advecció. Tenen lloc quan es refreden les capes superficials de l’aire que es desplacen horitzontalment. L’origen pot ser doble: pel desplaçament d’aire càlid i humit per sobre d’una superfície freda o per l’arribada d’una massa d’aire freda a sobre d’una superfície càlida. El primer cas és molt freqüent sobre el mar quan l’aire càlid transita sobre d’una àrea d’aigües fredes i es crea llavors una boira molt densa i estratificada a baixa altura, la seva intensitat depèn del contrast tèrmic entre l’aire càlid i l’aigua freda. El seu màxim desenvolupament s’afavoreix amb vents de velocitats entre els 6 i els 24 km/h, amb velocitats inferiors queda reduïda a un estrat superficial feble per manca de mescla a diferents nivells de l’aire i amb vents més forts, la boira s’eleva i dóna origen a cels tapats per núvols baixos. El segon tipus de boires d’advecció son les anomenades boires d’evaporació, són de poc gruix i aspecte fumejant i vaporós, es tracta d’un fenomen habitual en llacs d’aigües càlides en passar aire fred per sobre seu, o sobre els corrents oceànics càlids, o en qualsevulla zona costanera en temps de fort contrast entre el terra molt fred i el mar molt més càlid.
Les boires industrials. Són una varietat de boires de radiació típiques de fons de vall i depressions topogràfiques pròximes a ciutats i extensos nuclis industrials. En aquestes àrees la manca de ventilació per efecte de la topografia se suma amb l’emissió a l’aire de partícules higroscòpiques procedents de l’activitat urbana i fabril i es formen boires espesses, amb humitats de vegades alguns punts inferiors al 100%. La barreja de boira amb fums i altres contaminants dóna lloc al boirum, d’efectes nocius per a la salut.
Les boires frontals. S’associen al pas d’un front càlid per un territori. Aquest front ha d’estar molt a prop de la superfície. Són molt poc usuals a Catalunya.
Algunes de les boires més espesses que poden reduir la visibilitat a tan sols uns pocs metres dipositen aigua sobre el terreny, com un fi plugim, són les anomenades popularment boires ploraneres o pixaneres.

Fotografies

 

Boira
Fenòmens de reducció de visibilitat. Boira amb estrats i corona solar. Autor Josep Pascual

 Boira

 

Fenòmens de reducció de visibilitat Boira. Autor: Enric Estragués

 

Boira
Fenòmens de reducció de visibilitat Boira. Autor: Lluís Regincós

 Boira gebradora

 

Fenòmens de reducció de visibilitat Boira gebradora. Autor: Aleix Serra

 

Pluja gelant
Fenòmens superficials i de reducció de visibilitat Pluja gelant. Autor: Eliseu Vilaclara
Data d'actualització: 31.07.2017