Mesura de la direcció i la velocitat del vent
La velocitat del vent es mesura en m/s, i la direcció en graus (de 0º a 359ºο).
Els sensors s’han d’instal·lar a una alçada de 10 m per minimitzar els efectes del sòl en el flux horitzontal de l’aire.
Per a la mesura del vent en superfície s’utilitzen majoritàriament penells i anemòmetres d’hèlixs o de culleres. També les diverses formes combinades d’anemopenells.
Per a l’obtenció de la velocitat del vent s’empreen moltes i variades tecnologies. Habitualment es tracta d’algun transductor que converteix la rotació de les hèlixs o les culleres en un senyal analògic mesurable. Per exemple, una ona sinusoïdal de senyal altern (AC) amb la freqüència proporcional a la velocitat del vent o un voltatge continu directament proporcional a aquesta velocitat.
Per a l’obtenció de la direcció del vent el més habitual és utilitzar un o dos potenciòmetres (resistència variable). La posició del penell és transmesa a la unitat d’adquisició pel potenciòmetre de precisió, el qual requereix un voltatge d’excitació regulat. Amb un voltatge constant aplicat al potenciòmetre, el senyal de sortida és un voltatge analògic directament proporcional a l’angle de la direcció del vent.
Cada vegada més s’empren sensors de vent basats en impulsos d’ultrasons. Aquests utilitzen el temps emprat per un impuls ultrasònic en viatjar des d’un transductor situat en un extrem del sensor fins a un altre transductor situat en un altre extrem.
