Nou producte orientat als practicants d'activitats de muntanya

El clima de Catalunya

La situació latitudinal del Principat, a cavall entre les zones climàtiques temperada i tropical, la posició entre dos mars i dos continents i l’enorme varietat geogràfica del territori, fan de Catalunya un país amb un singular mosaic de climes i amb una gran complexitat meteorològica. Poques àrees amb l’extensió de Catalunya reuneixen la seva diversitat climàtica, encara per conèixer a una escala fina, i afronten el repte d’una prognosi meteorològica tan complicada. El joc de diversos factors determina la singularitat i varietat climàtica del país, factors que es poden agrupar en dos grans conjunts: aquells lligats a la dinàmica atmosfèrica general i aquells pròpiament geogràfics.

 

Un clima majoritàriament mediterrani

Donada la seva situació latitudinal i a occident del continent euroasiàtic, el clima de Catalunya té uns trets pròpiament mediterranis, però participa d’altres més extrems, propis de les zones climàtiques entre les quals s’emmarca. És una àrea de contacte de masses d’aire de característiques diferents: les fredes o polars, procedents de les latituds mitjanes i altes, i les càlides o tropicals, pròpies de latituds subtropicals i tropicals. La primera és sentida fonamentalment durant els mesos freds de l’any, mentre que la segona, caracteritzada per un anticicló en les capes mitjanes i altes de la troposfera, és predominant durant l’estiu. Per aquesta raó, el trimestre estival serà sec i la resta de l’any, moderadament humit.

D’altra banda, la posició de Catalunya, a l’occident europeu i a llevant de la Península Ibèrica, confereix al seu caràcter general mediterrani alguns trets atípics: l’hivern no és a Catalunya una estació plujosa, a causa de la seva posició a sotavent dels temporals atlàntics. L’oceà Atlàntic queda a ponent, però clarament separat del territori català per les elevades terres ibèriques. Aquestes poden exercir de barrera aerològica, atenuant i modificant la influència atlàntica. Al litoral i al prelitoral serà la tardor l’estació més plujosa, en donar-se els màxims contrastos tèrmics entre les aigües mediterrànies i les primeres colades fredes. Finalment, el clima queda matisat per la proximitat del continent africà, on té el seu origen algun dels tipus de temps que l’afecten. El resultat d’aquest joc d’influències es manifesta amb una pluviometria mitjana anual molt diversa.

 

Extraordinària riquesa climàtica

CTCRM0000019pCTCRM0000001p

La varietat geogràfica de Catalunya és realment extraordinària, sobretot si es té en compte la seva modesta extensió. La gamma d’altituds cobreix més de 3.000 metres, produint uns pisos climàtics, en especial tèrmics, que donen temperatures mitjanes anuals des de 17 ºC a 0 ºC. L’orografia es troba molt compartimentada en serres i depressions. Aquest factor, unit a diferents orientacions en les seves unitats de relleu, produeix grans contrastos climàtics i meteorològics entre unes comarques i les seves veïnes. Una bona manifestació d’aquests contrastos el trobem en el mapa de precipitació mitjana anual, on els totals pluviomètrics oscil·len entre els més de 1.200 mm, a determinats punts dels Pirineus, i els menys de 400 mm a ponent de la depressió central.

La disposició paral·lela a la costa de les serres Litoral i Prelitoral allunya les terres interiors de la influència marítima, més del què la modesta distància en línia recta faria suposar. Així es donen clars trets de continentalitat a la depressió Central catalana en oposició a la influència suavitzadora de les aigües mediterrànies a la costa.

Els esmentats factors geogràfics i la situació i posició de Catalunya produeixen com a resultat un autèntic mosaic de climes. Així, des del punt de vista termopluviomètric, es poden definir un seguit de zones climàtiques aproximades, totes elles amb uns límits molt tènues i que es mostren al següent mapa de la divisió climàtica de Catalunya.

 

En definitiva, a excepció de la Vall d’Aran, de clima atlàntic, Catalunya de forma general es caracteritzarà, a grans trets, per uns hiverns amb temperatures suaus i estius calorosos i secs. La pluviometria és molt irregular. La presència de la massa d’aire mediterrània modera les temperatures alhora que pot originar pluges torrencials a la tardor, especialment a la zona litoral i prelitoral. A mida que s’avança cap a l’interior les característiques tèrmiques i pluviomètriques es modifiquen, generalment augmentant l’amplitud tèrmica i disminuint les precipitacions. Així, a la depressió Central els hiverns són freds i abunden les boires d’inversió tèrmica, mentre que els estius són molt calorosos i secs. A les zones de muntanya les temperatures són més baixes i les precipitacions més abundants. Al Pirineu Oriental l’estació més plujosa és l’estiu, degut al gran nombre de tempestes estivals. Per una altra banda, la posició de Catalunya entre Euràsia i Àfrica i a la frontera entre les masses d’aire tropical i polar, fa que es vegi afectada per entrades d’aire fred procedents del nord o d’aire calent procedents del sud, ocasionant sobtades baixades o pujades de temperatures.

Per aprofundir més en el coneixement dels climes de Catalunya, es pot consultar diversa bibliografia de referència:

 

Bibliografia de referència sobre els climes de Catalunya i la península Ibèrica

Atles climàtics de Catalunya

– FEBRER, J. (1930): Altas pluviomètric de Catalunya. Memòries Patxot I. Barcelona, 523 pp.
– CLAVERO, P.; MARTÍN VIDE, J. i RASO, J.M. (1997): Atles climàtic de Catalunya (ACC) Institut Cartogràfic de Catalunya i Departament de Medi Ambient, Generalitat de Catalunya, Barcelona.
– NINYEROLA, M; PONS, X. i ROURE, J.M. (2001): Atles climàtic digital de Catalunya (ACDC), Unitat de Botànica. Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Amb el suport del Servei Meteorològic de Catalunya i el Departament de Medi Ambient i Habitatge (Generalitat de Catalunya).

Els climes de Catalunya

– PUIGCERVER, M. y GUILLÓ, A.M. (1971): Contribución al estudio de la precipitación organizada en Cataluña, Revista de Geográfica, XXXI, 5-6,Madrid, 117-142 pp.
– ALBENTOSA, L. M. (1973): Los climas de Cataluña. Estudio de Climatología dinámica (tesi de doctorat), Departament de Geografia, Universitat de Barcelona. Resum publicat per la Universitat de Barcelona, sec. de Publicacions, 1975.
– ALBENTOSA, L.M. (1980): Bibliografía de Climatología y Meteorología de Cataluña. Revista de Geografía, XIV 1-2, Departament de Geografia i AGR, Universitat de Barcelona, 127-159 pp.
– MARTÍN VIDE, X. (1985): Pluges i inundacions a la Mediterrània. Ketres Editora, Col·lecció Ventall, Barcelona, 132 pp.
– MARTÍN VIDE, J. (1992): El Clima. Geografia General dels Països Catalans. Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

Els climes de la península Ibèrica

– CAPEL MOLINA, J.J. (2000): El clima de la península Ibérica. Ariel Geografía, Barcelona, 281 pp.
– FONT TULLOT, I. (2000): Climatología de España y Portugal. Ediciones de la Unversidad de Salamanca, Salamanca, 422 pp.
– MARTÍN VIDE, J. y OLCINA CANTOS, J. (2001): Climas y tiempos de España. Historia y Geografía. Alianza Editorial, Madrid, 258 pp.

Data d'actualització: 14.07.2015